El meu camí cap a l’osteopatia no va ser lineal.
Vaig començar la meua vida professional com a FISIOTERAPEUTA, amb una formació centrada en la REHABILITACIÓ i el tractament del cos des d’una perspectiva ja molt concreta i pràctica.
El meu camí cap a l’osteopatia no va ser lineal.
Vaig començar la meua vida professional com a FISIOTERAPEUTA, amb una formació centrada en la REHABILITACIÓ i el tractament del cos des d’una perspectiva ja molt concreta i pràctica.
Després d’un ACCIDENT PERSONAL, vaig descobrir l’OSTEOPATIA. No com una tècnica més, sinó com un ENFOCAMENT DIFERENT, més GLOBAL i més coherent amb la COMPLEXITAT DEL COS HUMÀ.
A partir d’aquell moment, em vaig comprometre plenament amb esta disciplina i, des de 2004, exercisc l’OSTEOPATIA DE MANERA EXCLUSIVA.
Durant 18 ANYS vaig desenvolupar i mantindre una CONSULTA CLÍNICA que va evolucionar progressivament des de la fisioteràpia cap a una PRÀCTICA OSTEOPÀTICA COMPLETA.
Eixe llarg període en consulta privada em va aportar una base essencial: RIGOR CLÍNIC, ESCOLTA ATENTA, CONTINUÏTAT EN EL SEGUIMENT i una COMPRENSIÓ PROFUNDA de les problemàtiques del dia a dia.
Paral·lelament, durant més de 12 ANYS vaig treballar en el CICLISME PROFESSIONAL D’ALT NIVELL, acompanyant equips WorldTour en les competicions més exigents del calendari internacional.
TOUR DE FRANCE, VUELTA A ESPAÑA, GIRO D’ITALIA i moltes altres carreres van formar part d’este recorregut, amb participacions directes en VICTÒRIES DE GRANS VOLTES.
Esta DOBLE EXPERIÈNCIA —la constància de la CONSULTA CLÍNICA i l’exigència de l’ALT RENDIMENT— ha marcat profundament la meua manera de treballar.
Hui, cada persona que creua la porta de la meua consulta es beneficia d’esta combinació: la PRECISIÓ i la CALMA de la pràctica clínica, junt amb la CAPACITAT D’ANÀLISI i d’ADAPTACIÓ desenvolupada en l’ESPORT PROFESSIONAL.
Més enllà de la meua activitat professional, l’ESPORT sempre ha ocupat un lloc central en la meua vida.
He practicat CICLISME, ESPELEOBUSSEIG, ESCALADA, LLARGUES TRAVESSIES EN MUNTANYA i diverses activitats de RESISTÈNCIA.
Actualment, la CARRERA A PEU ocupa un lloc prioritari, viscuda com una pràctica EXIGENT i APASSIONANT, que alimenta directament la meua MIRADA CLÍNICA i la meua COMPRENSIÓ DEL MOVIMENT.
L’osteopatia sorgix a finals del segle XIX als Estats Units, impulsada pel pensament i l’observació d’Andrew Taylor Still, qui buscava comprendre el cos humà des d’una visió global i integrada.
En un context històric en què moltes respostes mèdiques encara eren limitades, el seu enfocament es va fonamentar en l’estudi profund de l’ANATOMIA, la FISIOLOGIA i, especialment, en l’OBSERVACIÓ DIRECTA de les persones i de les seues CAPACITATS D’ADAPTACIÓ.
Més que una tècnica aïllada, l’osteopatia es va configurar des del seu origen com una manera d’entendre el cos en la seua totalitat, atenent els seus equilibris, les seues compensacions i la seua capacitat inherent per a autorregular-se quan les condicions són favorables.
Més enllà del seu origen històric, l’osteopatia pot entendre’s hui com una PRÀCTICA MANUAL centrada en el FUNCIONAMENT GLOBAL DEL COS. No es tracta de tractar una zona aïllada ni d’aplicar una tècnica de manera automàtica, sinó de comprendre per què un cos, en un moment determinat, no pot EXPRESSAR-SE LLIUREMENT.
Des d’esta perspectiva, cada intervenció parteix d’una lectura global: com es mou el cos, com s’adapta i com respon a les diferents demandes de la vida diària.
La carrera a peu és una de les expressions més fonamentals del moviment humà. Les seues exigències posen en joc la mobilitat del peu i del turmell, la coordinació global, la capacitat d'absorció de càrregues i la eficiència del gest. El treball osteopàtic permet acompanyar estes demandes, millorar la mobilitat, optimitzar la mecànica i reduir el risc de sobrecàrregues i lesions.
El ciclisme és un esport portat, amb una mecànica de moviment específica i repetitiva. Les caigudes, els traumatismes i les càrregues perllongades poden deixar petjades duradores en el cos. L'osteopatia permet abordar tant les conseqüències traumàtiques com els desequilibris derivats del gest de pedalada, afavorint una millor adaptació i una recuperació més eficaç.
Els esports de resistència imposen un estrés físic i fisiològic global. Afecten no només al sistema musculoesquelètic, sinó també al sistema digestiu, al sistema neurovegetatiu i als mecanismes de recuperació. L'acompanyament osteopàtic busca preservar la capacitat d'adaptació del cos davant d'estes exigències repetides.
La prevenció de lesions ocupa un lloc central, amb una atenció particular al reforç, a la propiocepció i al desenvolupament de la força. Estos elements, juntament amb la mobilitat, són essencials per a millorar l'economia del moviment i el rendiment, però també per a sostindre una pràctica esportiva duradora.
Més enllà de l'esport en si, l'activitat física contribuïx a desenvolupar quatre capacitats fonamentals per a l'adaptació al llarg de la vida: la mobilitat, la força, el equilibri i la capacitat cardiorespiratòria. Preservar i mantindre estes capacitats és fonamental, a qualsevol edat, per a continuar sent autònom i capaç d'adaptar-se al seu entorn quotidià.
Una sessió comença molt abans de la trobada en la llitera. Comença en el moment en què la persona decideix demanar cita. Eixa decisió ja reflectix una situació concreta, una incomoditat, una limitació o una pregunta, i sobretot una voluntat de canviar alguna cosa.
El primer objectiu és comprendre el motiu real de la consulta: què ha portat la persona fins ací, com viu el seu problema i què espera d'este acompanyament.
Esta fase d'intercanvi és essencial perquè permet situar la demanda dins d'un context global i humà, no només des del símptoma, sinó també des de la història, el moment vital i la manera com el cos s'està organitzant.
La primera consulta no és fonamentalment diferent de les següents, més enllà dels aspectes administratius. El treball clínic es basa des de l'inici en un balanç complet de la persona.
A partir d'esta avaluació global, l'objectiu és alliberar el major nombre possible de restriccions biomecàniques que interferixen en el bon funcionament del cos.
No es tracta només de mirar una zona aïllada, sinó de comprendre com el conjunt del sistema intenta adaptar-se.
La sessió inclou una observació i una anàlisi detallada: postura de peu, postura en decúbit, moviments globals i moviments més fins.
Este procés progressiu permet identificar les zones de restricció i comprendre com s'organisen dins del conjunt del cos.
El treball manual s'orienta llavors a alliberar estes restriccions i a restaurar una mobilitat més coherent, adaptada a la persona i no a un protocol tancat.
Des de la primera sessió, es poden proposar exercicis senzills i adaptats per a integrar el treball realitzat.
Poden ser exercicis de força, equilibri, mobilitat, estiraments, respiració o relaxació, sempre ajustats a la realitat de cada persona.
La intenció és que es puguen incorporar de manera realista a la vida quotidiana, sense afegir una exigència més, sinó oferint ferramentes útils per a sostindre el canvi.
El seguiment no és una obligació, sinó una possibilitat. Quan és necessari, permet reavaluar la situació, observar l'evolució després de la primera sessió i ajustar el treball en funció del que haja emergit. Cada nova sessió es construïx sobre el que ja s'ha recorregut, amb l'objectiu de continuar millorant la funcionalitat i la capacitat d'adaptació del cos.
Un element fonamental de l'acompanyament és la identificació dels anomenats red flags o contraindicacions. Des de l'inici, és essencial reconéixer les situacions que no són competència de l'osteopatia i que requerixen una reorientació cap a altres professionals de la salut. Esta avaluació forma part integrant de l'enfocament global i garanteix un acompanyament segur i responsable.
El treball osteopàtic és exclusivament manual. A este treball s'afig una dimensió d'educació corporal, que ocupar un lloc central en la meua pràctica. Estiraments, mobilitat, reforç muscular, equilibri o respiració formen part de les eines proposades. L'objectiu és oferir recursos concrets i adaptats per a afavorir l'autonomia i la continuïtat del treball en el temps.
Des de la primera sessió, poden proposar-se exercicis senzills i adaptats per a integrar el treball realitzat. Sempre ajustats a la realitat de cada persona i pensats per a incorporar-se de manera natural a la vida quotidiana.
